també sé que és primavera perquè un pollet de colom va morir ahir al jardí. va entrar caminant a casa per la porta, ferit però tranquil, com sabent el que venia. el vam deixar descansar sota l’ombra d’un arbre jove, al costat de la lavanda. l’hagués mirat als ulls per sempre. si tenia por, no ho semblava. quasi crec que em perdonava per no saber salvar-lo. potser va ser el bosc del jardí, i el vent que bufava fort i s’havia endut els núvols entre les agulles dels pins. acabant el te penso que jo també vull trobar un lloc plàcid on morir.
un nen petit apareix mig adormit i em demana companyia. jo em pregunto si farà prou calor avui per posar-me vestit. també si seré capaç de tornar a la ciutat. de baixar de la muntanya i allunyar-me de les flors i del petit que ara ja m’he acostumat a veure cada dia. allà no puc conduir fins a la mar amb la finestra baixada, la música suau i el vent als cabells. hi ha massa soroll. aquí no hi ha soroll. només ocells, un gos, un nen, un amor. una cadira on sec a llegir sota el sol. un jardí ple de flors que ha plantat la meva mare. la muntanya a la vora, i la promesa d’aigua per ajudar a passar l’estiu.
